Vagues històriques

http://directa.cat/noticia/vaga-social-vaga-totes

“…intentem reflexionar sobre les altres vagues i les altres vaguistes, a partir d’un exercici de memòria històrica al voltant de diversos episodis protagonitzats per dones de les classes populars barcelonines de principis del segle xx”.

Dones en  revolta: juliol de 1909

(Article publicat al setmanari Directa el juliol de 2012)

Les dones de classe obrera jugaren un paper cabdal a la revolta popular coneguda oficialment com “Setmana Tràgica”. Aquest paper ha estat escassament reconegut per la història i, fins i tot, pels moviments d’esquerres en general, fruit d’una lectura esbiaixada de la insurrecció: una lectura patriarcal i androcèntrica que ha portat a considerar la revolta de 1909 un esclat irracional i tràgic de les masses desorganitzades.

La interpretació hegemònica dels fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” defensa una visió de les masses com titelles sense consciència esvalotades pel discurs demagògic i anticlerical del Partit Radical Republicà. Aquesta interpretació encaixa d’allò més bé amb la denominació de “tràgica”, tant allunyada de la interpretació de la revolta que feren els cercles obrers de l’època, que la conegueren com a “Revolució de Juliol” o “Setmana Gloriosa”. En tot cas, per a les classes populars, el que fou realment tràgic d’aquella setmana va ser la dura repressió que la seguí: milers de detencions i empresonaments, afusellaments i deportacions.

En canvi, una visió no androcèntrica d’aquell juliol ens mostra que el que va marcar el rumb de la insurrecció va ser la problemàtica específica de les dones de classe obrera, la situació d’explotació laboral que vivien i les seves condicions materials de vida.

La història ha realitzat una lectura exclusivament de classe de la vaga convocada com a resposta a la lleva de reservistes  i que encengué la sublevació popular que derivà en l’aixecament de barricades, bolcament de tramvies, piquets generalitzats i crema massiva d’esglésies i convents a Barcelona i altres localitats catalanes. I és ben cert que es tractava d’un allistament proletari, del qual en quedaven eximits aquells que podien abonar la quota de  6.000 reals – equivalent al sou anual d’un obrer qualificat ben pagat.

Cal, però, anar una mica més enllà i fer una lectura de  gènere de les conseqüències derivades de la mobilització de reclutes, atès que implicava la pauperització de les famílies obreres, i per tant de les dones, que perdien el salari del marit, germà o fill, imprescindible per a la supervivència (pèrdua que no era compensada per la minsa indemnització governamental de 50 cèntims al dia per recluta, que en moltes ocasions no fou satisfeta).

La mirada de gènere també ens permet copsar que el pas de la vaga a la revolta generalitzada i la crema d’esglésies no fou fruit d’un “esclat indisciplinat d’irracionalitat popular” sinó que respongué a un moment d’elevat conflicte social i que, l’anticlericalisme, suposadament insensat i vandàlic, fou degut al paper econòmic i social que jugava l’Església i, per tant, a una lògica de lluita de classes.

Els convents, competència de la indústria tèxtil

La importància cabdal que tingué la participació femenina en el desenvolupament de la indústria tèxtil catalana qüestiona el mite de “la recent incorporació de les dones al mercat de treball” i mostra que l’ideal burgès “d’àngel de la llar” mai fou una realitat possible per a àmplies capes de la societat.

Entre els anys 1907 i 1909 la indústria tèxtil ocupava la tercera part de la població activa de la ciutat de Barcelona. D’altra banda, de 34.333 treballadores registrades l’any 1909 (sense tenir en compte totes les dones empleades a la economia submergida), 28.161 ho eren de la indústria de la confecció. I, de les 18.251 persones ocupades a la indústria del cotó només 3.412 eren homes, enfront 11.732 dones.

És en aquest context que cal analitzar el paper que els convents de monges jugaren en el sector del tèxtil i en l’abaratiment de costos i la rebaixa de salaris. Els convents suposaren una important competència en la indústria de la confecció, emprant com a mà d’obra recluses, prostitutes que estaven sota la seva tutela per a ser corregides o educandes. A més, l’Església i la indústria secular competien en desigualtat de condicions, atès que la primera no estava subjecta a impostos. Aquesta competència ferotge per part dels convents conduí a la indústria secular a rebaixar el sou de les obreres i a empitjorar les seves condicions de treball:

“… molt d’ell [el treball de confecció] va a parar a convents i a cases de religioses, que, baix pretext de dedicar-se a l’ensenyança, s’emporten la major part de la feina… tot el treball d’elles, de les recluses o de les educandes, es benefici, y poden fer-ho a un preu que fassi que ab elles ningú hi pugui competir… desequilibra l’oferta y la demanda y aleshores es rebaixen els preus… y com que es llogic que el fabricant busqui la má d’obra al menys cost possible, les pobres dones de sa casa per treballar ho han de fer en condicions en que la salut hi pert y la fam tot just s’apaga… (F. Vallés Brosé a El Poble Català, 1906),

“Res més cert: dita competència es d’importancia, tant, que aqui a Barcelona, la calculo en prop d’una quarta part del treball total femení…”. (Pau Juncosa a El Poble Català, 1906).

Podem trobar, per tant, un estret vincle entre la crema de convents i el paper que l’Església, actuant com a patró exempt de controls laborals i de pagament de taxes, jugà en la precarització de la mà d’obra femenina.

Així, contràriament a allò que sovint s’ha defensat, no sembla que l’atac a l’Església respongués a l’acció descontrolada d’una munió alienada encapçalada per dones embogides i desbocades:

“[les sublevacions espontànies foren] una aventura guerrera… en la que el proletariado derrama su sangre y no gana nada” (Congrés de constitució de la CNT, 1910).

“Liderada per grups molt reduïts que prenien la iniciativa a cada barri, la protesta agafa les característiques d’un avalot urbà més semblant a les bullangues del segles XIX que a un esclat revolucionari del segle XX. Les manifestacions que culminen en la vaga general les protagonitzen sobretot dones, nens i reclutes, que protesten  perquè es cridi al Marroc els reservistes, que són homes casats i amb canalla. Però no encaixa que siguin aquestes mateixes dones, que durant la vaga van pactar obrir la Boqueria unes hores per abastir-se de menjar, les que protagonitzessin la crema d’esglésies i convents… És lamentable agafar la Setmana Tràgica com a fita de l’anarquisme…” (Entrevista a Teresa Abelló, 2009).

És evident que una manca de perspectiva de gènere porta a aquesta professora d’història contemporània a no comprendre que fossin les mateixes dones que s’abastien a la Boqueria al bell mig de la vaga (com a principals sostenidores de la família), les mateixes que cremaven esglésies i convents (com a principals afectades per la competència de les institucions religioses en la indústria tèxtil). És aquesta mateixa manca de visió la que la porta a titllar de bullanga i no de veritable revolta els fets de la darrera setmana de juliol de 1909, tot donant un pes preeminent a l’organització formal dels partits i els sindicats (de la qual les dones n’eren, ben sovint, excloses) enfront a formes d’organització orgàniques fruit de la vida comunitària.

Possiblement l’acció col·lectiva duta a terme al juliol de 1909 s’organitzà de forma dinàmica a través d’espais de socialització informals arrelats als barris, en què es teixien xarxes comunitàries i de solidaritat. En el cas dels obrers, espais com la taberna o el cafè jugaven un paper aglutinador cabdal, però també les dones de classe obrera – treballessin o no a la fàbrica – tenien els seus espais privilegiats de socialització com ara els safarejos (al 1906 n’hi havia 191 a la ciutat de Barcelona), els petits comerços d’aprovisionament (lleteries, adrogueries, botigues d’ultramarins, etc.) o els mercats.

Si incorporem la mirada de gènere descobrirem una mobilització viva, sorgida dels barris, que s’enfrontà a un enemic clar que amenaçava la supervivència de les dones proletàries.

Així, per exemple, el sacerdot Augusto Riera, al seu relat sobre “la sedición e incendios en Barcelona y Cataluña” durant la “Setmana Tràgica” publicat l’any 1910, destacava la insistència de les dones en saquejar o cremar la roba que trobaren al convent que aquest dirigia. Per la seva banda, l’historiadora nord-americana Joan Ullman ha subratllat l’elevat grau de coordinació de les accions directes realitzades durant la revolta:

“entre dos quarts de dues i dos quarts de quatre de la tarda, els convents començaren a cremar tant a la ciutat com a les defores, amb un notable grau de coordinació atenent l’extens terreny i les dificultats per a la comunicació” (Joan Ullman, 1972).

D’altra banda, la visió de gènere posa en evidència l’existència d’un tipus d’explotació específica viscuda per un col·lectiu diferenciat dins del proletariat, el de les dones, que hagué d’enfrontar unes condicions laborals i a una sèrie de situacions discriminatòries també específiques i, per tant, posa en entredit el parer dominant entre les organitzacions obreres de l’època, segons el qual:

“no era necesaria la movilización específica de las mujeres, ya que el proceso revolucionario de lucha de clases implicaría de forma automática su emancipación” (Mary Nash, 2004).

Obreres i prostitutes: dones fora de l’ideal burgès patriarcal

“Ellas fueron el alma del movimiento. Sin ellas en muchas poblaciones no se hubiese exteriorizado la protesta ni hubiese ocurrido nada… Que el proletariado se lo tenga en cuenta” (Josep Camaposada, 1910 citat a Lester Golden, 1987).

“… recordemos que la Semana Trágica comenzó con una manifestación de mujeres… únicamente por indicar que a veces las más pequeñas causas producen grandes efectos” (La Publicidad, 13/01/1918).

“…per regla general, [les dones] les més violentes i temeràries a fora de les fàbriques i a dins, introduint-se per la força als llocs de treball, [va ser] el que en primer lloc va portar els treballadors a la vaga el dilluns 26 de juliol” (Joan Ullman, 1968).

 

Però qui foren aquestes dones que, segons els mitjans de l’època, encapçalaren la revolta? Dones de la classe obrera urbana desarrelada, una subclasse proletària miserable, que donada la seva situació d’extrema exclusió quedaven fora de l’ideal burgès de perfecta casada, tot traspassant la línea traçada per la ideologia de gènere patriarcal que dividia les dones en decents i indecents.

En aquella època, el polític català Enric Prat de la Riba expressava així el seu rebuig a aquesta nova classe obrera fora de control social:

“la industria moderna ha reunido en las grandes capitales una inmensa población obrera sin tradiciones y sin hogar, confusa, abigarrada, en la cual han prendido fácilmente todas las corrupciones… La promiscuidad reina otra vez… No hay en ella ni familia…”, tot enyorant “la mujer que trabajaba el antiguo telar de mano, contiguo a la cocina, y se aplicaba a la industria su trabajo sin separarse de su casa y de sus hijos” (citat a Lester Goldman, 1987).

Les extremes condicions de treball i de subsistència de les dones proletàries, però, no s’avenien amb l’ideal de la dona fràgil, dòcil i d’exclusiva dedicació a la família, sinó que donaven lloc a dones supervivents, fortes, avesades a encarar l’adversitat i disposades a lluitar activament per una millora de les seves condicions de vida:

“La participación de la mujer obrera curtida en agitaciones y tensiones sociales, a menudo ocupaba en la época un primer plano en los movimientos de protesta, en la lucha laboral” (Antonina Rodrigo, 2009).

D’aquesta manera, a través del discurs moral i conservador de la burgesia, el proletariat era situat en un lloc inferior en l’escala de la humanització, considerat degradat, decadent i viciós. No és casualitat, per tant, que durant les setmanes posteriors a la insurrecció del mes de juliol, la premsa es fes ressò de la participació activa als piquets i a les barricades de conegudes prostitutes, tot teixint relats altament criminalitzadors i que tendien a desautoritzar la revolta i la condició moral dels seus i les seves protagonistes:

“Estas dos mujeres [la Bilbaína y la Castiza – treballadores sexuals de l’època] son y han sido siempre las cabecillas de todos los motines iniciados en la calle del Mediodía, protectoras y encubridoras de ladrones y asesinos; la primera de ellas… ha sufrido varias condenas por agresión a los agentes de seguridad, llegando a acometer a los guardias cuchillo en mano para liberar a los presos: según confidencias de los vecinos, esta mujer fue la primera en incitar a sus patrocinados y amigos los ladrones para construir las barricadas de la citada calle” (Manuel Bravo Portillo, citat a Alberto Talero, 1979).

“Maria Llopis Berger, Cuarenta céntimos, capitaneó en el primer día de huelga un piquete que rompió las lunas de los cafés que se habían negado a cerrar, volcaron tanvías y cargaron contra una patrulla de la Guardia Civil” (Alberto Talero, 1979).

 El pes polític de la sublevació

La tendència a considerar la revolta de 1909 com un conjunt de fets violents i desafortunats, perpetrats per una massa descontrolada i mancada d’objectius ha velat la importància política d’aquests fets, que varen suposar un viratge en la lluita de classes catalana de principis del segle XX:

“Elles van tancar violentament una dècada en què els sindicats d’homes treballadors qualificats esdevingueren cada vegada més febles, l’anarquisme arribà a ser un cul de sac polític i el republicanisme lerrouxista interclassita s’estengué amb més força. Per tant, les dones van contribuir d’allò més a trencar el domini que el republicanisme interclassista – la demagogia maximalista i electoral sense mobilització – havia exercit sobre la classe obrera” (Lester Golden, 1987)

 

Abelló, Teresa (2009): “El 1909 va ser més bullanga que revolució”, entrevista apareguda a Carrer, 112, Barcelona.

CNT (1976): Congreso de constitución de la CNT, Anagrama, Barcelona.

Golden, Lester (1987): “Barcelona 1909: Les dones contra la quinta i l’Església”, L’Avenç, n. 109, Barcelona.

Nash, Mary (2004): Mujeres en el mundo: Historia, retos y movimientos, AlianzaEnsayo, Madrid.

Nash Mary (2010): Treballadores: un segle de treball femení a Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Rodrigo, Antonia (2009): “La mujer en los frentes de las barricadas”, a Carrer, 112, Barcelona.

Talero, Alberto (1979): “Las petroleras de 1909: papel de la mujer en la Semana Trágica”, Historia 16, n. 39.

Ullman, Joan Connelly (1972): La semana trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898−1912), Ariel, Barcelona.

 

 

 

 

Anuncios